El passat 30 de juliol i en companyia de Pere Jordi i Aroa varem fer l’ascensió al Pedraforca des de Gósol per el Coll de Verdet. Partint de la plaça de Gósol, on vem deixar el cotxe, una mica tard, doncs ja eren a prop de les 11 del matí. 
Tot comença amb una forta pujada pel mig del bosc que amb la calor que feia s’agria l’ombra que ens feien els arbres. Tot just portàvem una hora caminant ens varem aturar a prendre una “barrita energètica” i a fer un breu descans. 
A rel d’ací ens varem separar un moment per que jo tenia problemes intestinals i vaig fer paradeta a part. Quan vaig començar a caminar ja els avia perdut, vaig perdre les senyals grogues i blanques que indicaven el nostre camí i em vaig endinsar en una part molt poblada d’arbres. Ens cridàvem però no ens trobàvem per tant vaig decidir tirar muntanya a munt i desprès d’una mitja hora, ja havent-hi deixat la part boscosa enrere, i contemplant la bellesa del paisatge, vaig divisar dues siluetes a uns 150 metres a baix d’on jo em trobava, eren el Pere i la Aroa, els vaig esperar i junts varem continuar arribant a la zona més rocosa del Pedraforca. Deixant enrere el niu de les “Gralles” 
varem començar a “grimpar” la primera del les quatre zones que cal grimpar per pujar al cim del Pollegó superior. En aquest punt se’ns van unir un grup format per una família amb tres nens, holandesos, que van fer cim més tard amb nosaltres. Xino-xano anàvem fent la part de grimpada que cada vegada es feia mes dura, a rel de l’esforç que ja havíem fet, però en un nores ens varem situar al cim del Pollegó superior del Pedraforca. Vem menjar un entrepà per recuperar forces i cap a baix. Vem baixar sense dificultats fins la part central dels dos Pollegons, 
i en lloc de baixar per la “tartera” vem tirar cap a la dreta, cap a Gósol, on teníem el cotxe. El holandesos van baixar per la tartera, ja que ells anaven al refugi de Lluís Estassen. Al principi la baixada era dura per la forta pronunciació i per que hi havien moltes pedres que ajudaven a patinar. A bon ritme continuàvem la nostra marxa, ja per la part boscosa, on tornàvem a agrair la ombra dels arbres, ja que entre la calor i la llarga exposició directa al sol, jo començava a tenir mal de cap. 
Desprès d’una bona estona baixant amb una pendent normal, y ja ven en mig del bosc, va començar una ziga-zaga amb una forta pendent que va fer que acabés amb el cul a terra varies vegades, ja que la sorra gairebé lliscava més que les pedres de feia una estona. He de reconèixer que aquesta part de l’excursió es la que per mi es va fer més dura, per l’esgotament acumulat i per la calor, eren prop de quarts de cinc de la tarda quan deixàvem enrere el bosc i veiem Gósol al final d’uns camps de conreu. A les 5 de la tarda tornàvem a ser a la plaça de Gósol. Ens vem hidratar una mica i cap a casa.
Tot comença amb una forta pujada pel mig del bosc que amb la calor que feia s’agria l’ombra que ens feien els arbres. Tot just portàvem una hora caminant ens varem aturar a prendre una “barrita energètica” i a fer un breu descans. A rel d’ací ens varem separar un moment per que jo tenia problemes intestinals i vaig fer paradeta a part. Quan vaig començar a caminar ja els avia perdut, vaig perdre les senyals grogues i blanques que indicaven el nostre camí i em vaig endinsar en una part molt poblada d’arbres. Ens cridàvem però no ens trobàvem per tant vaig decidir tirar muntanya a munt i desprès d’una mitja hora, ja havent-hi deixat la part boscosa enrere, i contemplant la bellesa del paisatge, vaig divisar dues siluetes a uns 150 metres a baix d’on jo em trobava, eren el Pere i la Aroa, els vaig esperar i junts varem continuar arribant a la zona més rocosa del Pedraforca. Deixant enrere el niu de les “Gralles” varem començar a “grimpar” la primera del les quatre zones que cal grimpar per pujar al cim del Pollegó superior. En aquest punt se’ns van unir un grup format per una família amb tres nens, holandesos, que van fer cim més tard amb nosaltres. Xino-xano anàvem fent la part de grimpada que cada vegada es feia mes dura, a rel de l’esforç que ja havíem fet, però en un nores ens varem situar al cim del Pollegó superior del Pedraforca. Vem menjar un entrepà per recuperar forces i cap a baix. Vem baixar sense dificultats fins la part central dels dos Pollegons, i en lloc de baixar per la “tartera” vem tirar cap a la dreta, cap a Gósol, on teníem el cotxe. El holandesos van baixar per la tartera, ja que ells anaven al refugi de Lluís Estassen. Al principi la baixada era dura per la forta pronunciació i per que hi havien moltes pedres que ajudaven a patinar. A bon ritme continuàvem la nostra marxa, ja per la part boscosa, on tornàvem a agrair la ombra dels arbres, ja que entre la calor i la llarga exposició directa al sol, jo començava a tenir mal de cap. Desprès d’una bona estona baixant amb una pendent normal, y ja ven en mig del bosc, va començar una ziga-zaga amb una forta pendent que va fer que acabés amb el cul a terra varies vegades, ja que la sorra gairebé lliscava més que les pedres de feia una estona. He de reconèixer que aquesta part de l’excursió es la que per mi es va fer més dura, per l’esgotament acumulat i per la calor, eren prop de quarts de cinc de la tarda quan deixàvem enrere el bosc i veiem Gósol al final d’uns camps de conreu. A les 5 de la tarda tornàvem a ser a la plaça de Gósol. Ens vem hidratar una mica i cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada